És divendres u de maig, Jose ha vingut a dinar a casa, ara marxem cap a Montanejos, està núvol, potser pel camí es pose a ploure.
Anem cap allà, estem a l’altura de Sogorb. Comencen a caure gotes en els vidres del parabrisa, la carretera es va mullant, en una doble corba, el cotxe s’esguilla, se’n va al carril contrari, es queda bolcat lateralment, la meua porta no es pot obrir, toca la carretera. El cotxe de seguida s’encén.

No sé molt bé el que passa, tot està envoltat de flames. Crec que han trencat un vidre, algú m’estira i em trau del cotxe. Primer han tret a Jose i ara m’han tret a mi.
És Avelino, un camioner internacional que s’ha creuat en el nostre camí. Acaba d’arriscar la seua vida per traure’ns d’aquell infern. S’ha cremat un poc les mans.
Camine per la carretera, no sent res, em mire els braços, tots cremats, de color gris, em ve al cap la imatge de la xiqueta cremada per napalm en la guerra de Vietnam.
Unes persones molt amables ens han pujat al seu cotxe, ens porten a una posta sanitària de la Creu Roja que hi ha en la carretera, dec haver-li embrutat tota la tapisseria de sang, ho sent.
Exactament no sé el que m’estan fent, el personal sanitari està alterat, pareix que el que tinc és molt greu. Em posen un goter amb morfina perquè no tinga tant de dolor, en una ambulància em porten cap a l’Hospital La Fe de València.
Estic amoïnada, a la setmana que ve havia d’anar a Itàlia per feina, però em pareix que açò que m’ha passat, anirà per a llarg. No podré anar a Como.
Em demanen el telèfon dels meus pares per avisar-los, tinc dubtes, no sé per què dubte. S’enduran un disgust molt gran quan ho sàpiguen, però ho han de saber.

M’han sedat, ara estic en la unitat de cures intensives, escolte veus, s’arrima gent, sempre estan pendents de mi, em manipulen, em fan coses, dec estar connectada a alguna màquina. Em costa respirar, crec que m’han posat alguna cosa que m’ajuda, és una mascara de respiració assistida.
De tant en tant, les aromes em tele-transporten, pareix que estiga en uns grans magatzems on se m’arrimen les dependentes (són el personal sanitari que m’està atenent), que van perfumades, molt arreglades, em deixen una aroma de crema, perfum el que siga, que m’agrada, em distrau, ho agraïsc perquè la major part de les olors que percep ací, són de medicaments i productes sanitaris que no m’agraden gens.
Ja no sé, si ho somie o ho estic vivint, tinc moments de lucidesa i altres on visc coses molt estrambòtiques, em resulta tot tan real que ja no ho sé distingir.
Em sent com si estiguera de viatge. Dalt en el sostre veig l’eixida de l’aire condicionat. Estic en un tren? Cap on vaig? Cap on em porten?
Fa molta calor, com si estiguera en un desert abrasador, vull tornar a casa, no sé on estic. Note com m’agafen i em van transportant en la llitera d’ací cap allà, escolte aparells que emeten pítids.
Ara han posat música clàssica, m’agrada, voldria que en posaren més vegades i en més ocasions.

Escolte la veu de ma mare, això vol dir que està ací, amb mi.

-On estic? Mamà quines ganes tenia de veure’t-.

Quasi no puc parlar, però pareix que ara ja no estic en un somni. Estic gitada, veig que estic en un hospital, ple d’aparells, personal sanitari i ma mare, com l’he trobat a faltar… m’he trobat, molt assoles. No tinc força en la veu però aconseguisc dir-li:

-El papà s’ha mort? On està?-

-No és mort filla, no sé d’on t’has tret això, ell està fora, ací no podem entrar més d’una persona. Després el veuràs, imagine que ho hauràs somiat. Que ganes tenia de veure’t desperta. Que mal ho hem passat, has estat molt malalta. Ja fa un mes que estàs ingressada ací, per fi has eixit del perill, ara et canviaran d’habitació i et portaran a un altre lloc.
Em porten al pavelló de grans cremats, estic aïllada en un box, el perill d’infecció és alt.
Estic en un llit d’aire, la sensació és una mica estranya. M’expliquen que dins hi ha micro esferes de porcellana, a l’estar surant i no estar en contacte amb el llit, no es produiran escares, facilitarà què em puga recuperar millor. Són cremades de tercer grau en cul i esquena, si les ferides estigueren en contacte amb la superfície sòlida, tardarien molt més a curar-se. M’han dit que tinc el 50% cremat, com estic tota embenada no sé exactament el que tinc.
Vaig coincidint amb infermeres realment amables, sense elles açò seria molt més dur. Maribel, es una infermera que està a punt de jubilar-se, és dolça com la mel, sap com m’ha d’agafar, quan em porten a la banyera metàl·lica on em fan les cures, em tracta amb afecte i estima, això és molt d’agrair. En les cures he viscut moments d’un dolor tan insuportable que quasi no em quedaven forces ni per respirar.
Sóc afortunada d’haver coincidit amb bona gent, les infermeres Teresa, Pepa, Fèlix em distrau parlar amb elles, em sent ben tractada i la llarga estança es fa més lleugera.
La meua cirurgiana la Doctora Rodriguez és seriosa, però em transmet molta confiança, crec que és molt bona professional.
El millor que em passa cada dia són les visites, les espere impacient, venen a les 14 de la vesprada. Em miren des d’una finestra, em parlen per un telèfon com si estiguérem en la presó, així i tot, encara que està la distància física, jo els sent propers. Han deixat les seues coses per vindre a fer-me companyia. Que dur seria sentir-se sola en aquests moments. Els meus pares venen cada dia, la meua germana, les meues amigues i amics venen quan poden.
Em van fent intervencions quirúrgiques, els empelts van agafant, col·labore i faig tot el que em diuen.

Dins del mal, em considere una persona amb sort. Sóc una sobrevivent, el que m’ha passat trobe que és molt excepcional.
Sort que Avelino ens va traure del cotxe, sort d’estar en un país avançat on la seguretat social és per a totes les persones, sort d’estar en un hospital on hi ha gent molt qualificada i sort de sentir-me estimada perquè la gent em ve a visitar o sent que estan pendents de mi.

Ja ha passat un mes, totes les intervencions han eixit bé i és hora de marxar cap a casa. Em caldran més intervencions però la part grossa ja l’han fet.
Les cremades de tercer grau són molt aparatoses, així i tot, jo estic en una mena d’eufòria per haver sobreviscut. No em dóna gens de vergonya passejar pel carrer i que la gent es quede mirant. Mai passe desapercebuda, però no em molesta. El que si trobe insuportable, és la indiscreció de les persones. Aquestes que no em coneixen de res i s’atreveixen a preguntar-me «que m’ha passat». No m’importa contar-ho, però tantes vegades….i a gent que no conec. Per què?
M’han dit que ja puc començar a fer rehabilitació, tinc l’esperança, de tornar a tindre autonomia, ara sóc totalment depenent. No puc ni dutxar-me sola, les retraccions dels braços m’ho impedeixen.
Les fèrules de plàstic dur amb ferros em resulten una tortura, les porte en períodes de temps curt, són insuportables. Els guants, les mànigues i la mascara de pressoteràpia m’agraden, em senten bé.
Ara que ja no tinc ferides, m’han dit que puc començar a treballar la mobilitat dels dits i els braços. Quique és molt bon fisioterapeuta, m’agrada, encara que em fa mal, note que vaig avançant.
Els massatges de limfa-drenatge de Jose em resulten gratificants. Les millores en la regeneració de la meua pell són evidents.
L’àloe vera ara que ja no tinc ferides em calma moltíssim, gràcies a ell he anat perdent la vermellor de la pell.
Estic bé, però crec que m’anirà bé anar a sessions amb psicòloga. En la flor de la vida (28 anys) he viscut un gran trauma i mai serà res com abans. Així i tot, jo em trobe bé, però reconec que el camí serà molt diferent del que haguera caminat, si no haguera patit aquest accident.
Llegir el llibre de Marta ha sigut una de les millors coses que m’ha passat, gràcies a ella veig que hi ha un després.
Gràcies a tothom per haver estat ací quan més us he necessitat.

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *